HISTÒRIA

La fundació de Tavernes Blanques resulta relativament recent. Pareix lògic admetre que va produir en formar-se una agrupació de cases en la carretera de València a Barcelona, que es denominava la Via Heràclia la qual en els temps anteriors als romans conduïa al temple gadità d’Hèrcules i que després de la dominació llatina va unir Roma i Gades amb el títol de Via Augusta en la qual es trobaven dotze mansions o etapes. Diverses idees es consideren sobre el nom de Tavernes Blanques: en primer lloc una fa referència a la possibilitat de l’existència d’unes tavernes on es consentia la venda no sols de vi sinó també d’aiguardents o beguda blanca cosa que va poder donar lloc a la denominació. D’una altra banda, es contempla la possibilitat que aquestes tavernes estigueren emblanquinades amb calç i el color en condicionara la denominació. També es comenta la possibilitat que el nom es deguera a l’existència en la població de blanquers o assaonadors de pell la qual cosa també podria haver donat lloc a la denominació del lloc. Finalment, s’estima una altra idea fonamentada en la suposició que el sòl on s’assentaven les primeres construccions locals fóra d’un color blanquinós, aquest fet juntament amb l’existència de les tavernes també podria haver determinat l’origen del nom de la població.

Amb tot, no hi ha cap dada clara sobre si l’origen del municipi és o no antiquíssim, ja que la seua situació a la Via Heràclia fa pensar en l’existència d’alguna agrupació de cases que pogueren ser el germen de l’actual població. Després d’aquest incert origen cal fer referència forçosa al Llibre del Repartiment on de manera indirecta podem trobar els primers antecedents escrits.

Segons pareix, Jaume I va tendir a disminuir el poder feudal, establint una relació que el mantinguera a ell com a únic senyor. D’aquesta manera va atorgar propietats emfitèutiques, és a dir, cedides a canvi d’un cànon anual, reservant-se’n el domini directe per a ell. Aquesta estratègia no es va desenvolupar com desitjava el monarca i es va veure en la necessitat de concedir senyorius al millor postor, fóra noble o plebeu.

Es té constància de la pertinença del senyoriu de Tavernes Blanques, l’any 1445, a Bernat Peris, la família del qual va haver de viure per llarg temps a la població.

Altres senyors del lloc que es coneixen són Francesc de Borja i Alfons d’Aragó. Aquest últim el va comprar a la família Borja i el va donar en testament al monestir de Sant Jeroni de Cotalba, a Gandia, que va exercir el senyoriu del lloc durant més de tres segles. A més dels seus drets sobre les terres i les cases posseïa també el d’anomenar el justícia (alcalde) i els dos consellers (regidors) que regien el poble durant un any. El convent el va conservar fins a la definitiva exclaustració dels monjos per ordre governativa el 1835 sent-ne totes les propietats confiscades per l’Estat. El 1837 van quedar abolits definitivament els senyorius d’Espanya.

La parròquia es va formar per desmembrament de la de Sant Llorenç de València el 1631. Els terratrèmols de 1768 i les avingudes de 1949 i 1957 van causar grans danys que van comportar reconstruccions i ampliacions posteriors.

Més tard i amb l’expansió econòmica, s’hi van produir implantacions industrials i amb la formació de plans d’urbanisme i la consegüent pressió de València es va intensificar notablement l’assentament residencial.

CURIOSITAT HISTÒRICA

El Consell General de València va disposar l’any 1400 l’establiment de dos cementeris: l’un per als cadàvers dels pobres desemparats i l’altre per als ajusticiats; però com que per deficiències administratives es prolongaven els sepelis d’uns i es negaven els d’altres, els va prendre a càrrec seu la Confraria de la Mare de Déu dels Sants Innocents Màrtirs la qual va construir una ermita al costat dels dos cementeris. En aquesta ermita es venera la Mare de Déu dels Desemparats.

Els cementeris i l’ermita estaven enclavats al marge del barranc segons la crònica del rei Jaume. Al costat del pont van estar fins a 1790 les forques on es penjaven als reus ajusticiats a la plaça del mercat de València.

La confraria junt amb l’Ajuntament van acordar assolar l’antiga ermita i construir-ne una de nova, tot afegint-li el que havia sigut utilitzat com a cementeri a fi de donar-li més capacitat.

L’escut del municipi va ser aprovat pel Ministeri de la Governació l’any 1951.

La denominació de Tavernes Blanques en substitució de Tabernes Blanques va ser establida per un Decret del Consell de data 25 de gener de 1982, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana d’1 de febrer de 1982 i en el Boletín Oficial del Estado de 20 d’abril de 1982.